Comentari de la novel·la de Sostiene Pereiera (Antonio Tabucchi)

Història d’una presa de consciència. Pereira és un periodista tranquil i sense idees polítiques que dirigeix la pàgina cultural d’un modest diari de tardes, el Lisboa. Les històries transcorren a Lisboa durant la dictadura de Salazar a l’estiu de 1938, període en el qual creix el rebuig contra els jueus. Però el doctor Pereira, tot i la seva feina, no sembla adonar-se dels esdeveniments que l’envolten. I només a través d’en Manuel, el cambrer del cafè Orquídea en el qual sovint menja omelette i llimonada amb sucre, n’és informat. Tot el seu món es veu trastornat pel jove Monteiro Rossi, que comença a col•laborar en el diari redactant necrologies sobre escriptors il•lustres i que està implicat en un moviment antisalazarista. Pereira comença així a descobrir la realitat del règim en què viu, la violència, el clima d’intimidació i la censura a què es veu sotmesa la premsa. El seu aïllament de la vida real, la seva concentració en la literatura i l'obsessió per la dona morta l’havien encegat. Però un terrible assassinat remou per fi i definitivament la seva consciència i l’empeny a adquirir una posició de clara oposició al règim. Fins i tot un escriptor, un periodista, un literat pot convertir-se així en l’instrument per a la realització dels ideals de llibertat, a través de la denúncia dels comportaments brutals de la policia salazarista. Potser tots nosaltres som “Pereira” quan neguem o ignorem més o menys conscientment les històries i les injustícies que ens envolten. Dedicat a tots els Pereira que troben el valor per explicar la veritat, per aixecar el cap i vèncer la por…

http://www.my-libraryblog.com/2006/12/30/sostiene-pereira-antonio-tabucchi/

CAMINS

Música, gent parlant, ambient festiu.

DIANA:
(contenta) Clàudia, ja tens 32 anys!
Ja seria hora de trobar un marit i tenir fills, no creus?

CLÀUDIA:
(poc convençuda) Ja em coneixes…Saps que sempre he intentat evitar el compromís. Penso que no ens hem de lligar a res ni deixar que cap cosa ens condicioni.
(s’emociona) S’ha de viure la vida a cada moment sense pensar què vindrà!

DIANA:
Però arriba un moment en què és necessari escollir i dedicar el temps a alguna cosa que et faci feliç, que doni sentit a la teva vida. Si no, corres el risc d’acabar observant la vida passar, una vida que no té res a veure amb tu perquè no hi col•labores. De fet, el més important és tenir un objectiu.

CLÀUDIA:
Aviam, Diana, si tots ens fixéssim en un únic objectiu viuríem empresonats. El fet de tenir una meta t’impedeix veure coses que pots trobar durant el camí. Jo crec que no s’ha de buscar, que les coses es troben.

DIANA:
És cert, però no ens hem d’abandonar a les casualitats de la vida, sinó que hem de tenir el valor suficient per parar, pensar i decidir. I no et creguis que és facil decidir, eh? (pausa)
Jo crec que el que els passa a les persones com tu és que, més enllà d’estimar la vida, tenen por, por d’escollir i de comprometre’s.

CLÀUDIA:
No crec que sigui una qüestió de valor, sinó més aviat del que un pretén de la vida mateixa. Tu has triat tenir estabilitat, tenir marit, tenir fills… Tens la seguretat que tot succeïrà segons el previst.
Jo, en canvi, he triat ser lliure, desvinculada a cada condicionant i oberta a tot el que m’ofereixi la vida.


SOFIA:
No sabeu de què parleu. En el fons, us assembleu més del que us penseu.

DIANA:
(poc contenta, fluixet) La que faltava…

CLÀUDIA:
Hola, Sofia…

SOFIA:
Mira… (pausa, com si pensés).
Les dues teniu un estil de vida que comporta el fet de decidir. Clàudia, vulguis o no, has escollit; has triat viure una vida en la qual no has de triar, vius cada moment. Tu, Diana, en canvi, has triat triar, és a dir, tenir un marit, una família… Així, cap de les dues pot trobar la seva identitat!

CLÀUDIA:
(to de protesta) A què ve, això, ara?

DIANA:
(en veu baixa) M’he perdut…

SOFIA:
Que sí… Clàudia, tu has rebutjat la teva identitat no parant-te a pensar qui ets i què vols. Dius que ets un esperit lliure, que vius a cada moment el què t’ofereix la vida, viatges sense parar… però no veus que no tens un lloc TEU, un espai on poder estar i buscar el que t’interessa realment? (pausa)
I tu, en canvi, t’has sotmès a la vida fàcil, a aquella vida que universalment és considerada “normal”, ètica. I no te n’adones, però així també estàs renunciant a la identitat única i pròpia que ha de tenir tothom.

DIANA: És clar! La solució és fer-se monja com tu, no?

SOFIA:
En cap moment he dit que sigui la única o millor solució. La meva és simplement una manera diferent de viure. (pausa)
Jo, a diferència de vosaltres, no he escollit; he decidit a abandonar-me a la fe. I creieu-me, no és important el tipus de fe: catòlica, budista o musulmana, sinó creure realment en alguna cosa.
Germanetes, us recomano que trobeu en què creure i no ho deixeu perdre mai.

CLÀUDIA:
Sofia… estàs com un llum…