MOMO de Michael Ende

o l’estranya història dels lladres del temps i la nena que va retornar el temps als homes

FITXA TÈCNICA DE L’OBRA
• Títol: Momo
• Autor: Michael Ende
• Editorial: Alfaguara
• Traducció: Susana Constante
• Il•lustracions: Michael Ende
• Any de publicació: 1973
• Nombre de pàgines: 255
• ISBN: 0-140-31753-8



Una novel•la – conte de fades


Sovint, quan parlem de surrealisme, citem artistes com Dalí, Planells, Magritte... però aquest corrent també va arribar a altres àmbits, com la literatura. Momo, de Michael Ende, és una obra influenciada pels somnis i el joc del subconscient, motiu pel qual ens relata una història plena d’ elements fantàstics. Això es deu a la influència de Edgar Ende, el pare de l’escriptor, que també era pintor surrealista.

Així doncs, ens endinsem en una història màgica. Tal com diu la crítica “una novel•la – conte de fades”. Momo, considerada per alguns com una novel•la juvenil i pel mateix escriptor com “un llibre per nens de 80 a 8 anys”, destapa la concepció de l’autor sobre l’ús del temps i la seducció de les empreses en l’estil de vida de les persones.

La protagonista de la història i la única que no canviarà el seu ritme de vida és Momo. Aquesta nena viu enmig de les ruïnes d’un amfiteatre en una ciutat italiana. Quan la gent de l’ indret la troba decideixen tenir cura d’ ella. A poc a poc va fent amics, perquè tothom s’adona que té una habilitat especial: saber escoltar. Tots els veïns i les veïnes la van a veure per explicar-li els seus problemes i trobar una solució. Però al cap d’un temps, amb l’arribada dels anomenats Homes Grisos, les visites s’acaben. Fins i tot els seus amics Gigi Cicerone i el vell Beppo desapareixen. Aquests nous habitants, els Homes Grisos, compren el temps de les persones per poder viure, encara que d’aquesta manera fan que la gent hagi d’anar a corre-cuita. Però Momo no es deixa enganyar i esdevindrà un problema per a ells. Juntament amb la tortuga Casiopea i el mestre Secundus Minutus Hora, intentarà recuperar tot el temps perdut.

És justament aquesta obsessió, la de fer moltes coses en molt poc temps, la que critica l’autor. Sense arribar a veure la situació social actual, Ende va fer una crida a la calma i a la tranquil•litat. Es necessita temps: per riure, per jugar, per parlar, per escriure... I és d’aquesta manera, pausadament i pensant les paraules, com ens relata la seva voluntat. Amb una narració senzilla i precisa, molt ben traduïda per Susana Constante, ens convida a gaudir dels moments més petits. Aquelles estones que no tenen valor econòmic i que, per tant, poden semblar supèrflues, però que aporten sensacions molt més valuoses per a qualsevol ésser humà. En boca de Beppo, l’escombriaire, Ende ens mostra la seva visió:

―Veus, Momo –li deia per exemple– les coses són així: a vegades tens davant teu un carrer llarguíssim. Creus que és tan terriblement llarg que mai el podràs acabar.
(...)
I llavors comences a anar ràpid. I cada vegada més de pressa. Cada cop que aixeques la vista veus que el carrer no s’ha fet més curt. I t’esforces més encara, comences a tenir por i al final et quedes sense alè. I el carrer continua estant al davant.

Així doncs, a poc a poc i bona lletra.

ENTREVISTA A DAVID LAÍN

Entrevista a David Laín. Es passeja amb els seus números de titellaire pels carrers de Barcelona des de fa més de quaranta anys sota el nom de la companyia Taller de l’Estenedor.




Pregunta: Què és espectacle?
Resposta: És la vida mateixa. Encara que soni pedant, però és que la vida està plena de coses que ens agraden, coses que ens fan emocionar, que ens disgusten... i tot això forma part de l’espectacle. Espectacle és explicar bocins de vida en un escenari. Qualsevol cosa pot ser espectacle!

P: Què és el que s’amaga darrere el teu?
R: Sempre he apostat per seduir, captivar, atreure les mirades dels més petits. Però mai no oblido la funció educativa, la del contingut. Els espectacles, com qualsevol activitat a la vida, no són innocus, no poden ser escèptics, t’has de mullar sempre per poder prendre-hi partit.

P: Encara que es dirigeixi a un públic infantil?
R: Per descomptat! Els nens es troben en una edat molt fèrtil i apropiada per adquirir coneixements. De cada cosa que fan, en treuen unes conclusions, explícites o no, més concretes o més abstractes, però n’aprenen. És important fomentar el desenvolupament del seu coneixement, mantenir-los actius i despertar la seva imaginació. També cal fer-los conscients del seu entorn. És clar que no serà el mateix explicar una història relacionada amb la immigració a un nen que a un adult: només cal saber el seu llenguatge.

P: I quin és aquest llenguatge?
R: No és gaire diferent del d’un adult! Senzillament el que passa és que el públic més petit té menys informació prèvia, li has de donar d’una manera molt simple perquè coneixen menys paraules. Però no és que siguin menys capaços d’elaborar. Senzillament han de viure per tenir més coneixements.
El nen funciona molt amb la memòria. És a dir, que relacionen constantment allò que els expliques amb experiències seves que han tingut. I això s’ha de fer sempre des de la complicitat còmica que tenen per exemple els titelles, els colors que són tant importants per a ells! La senzillesa és la millor còmplice.

P: Com perceps el públic?
R: És difícil quan et trobes darrere el castellet de les titelles. Però el feedback sempre hi és. Els “ohs”, els “ahs”, els sospirs, els riures, el silenci...! Les reaccions del públic són molt humanes, més que les dels adults perquè els infants no et poden enganyar, ni saben com fer-ho. Totes les percepcions que m’arriben són molt directes.

Comentari de la novel·la de Sostiene Pereiera (Antonio Tabucchi)

Història d’una presa de consciència. Pereira és un periodista tranquil i sense idees polítiques que dirigeix la pàgina cultural d’un modest diari de tardes, el Lisboa. Les històries transcorren a Lisboa durant la dictadura de Salazar a l’estiu de 1938, període en el qual creix el rebuig contra els jueus. Però el doctor Pereira, tot i la seva feina, no sembla adonar-se dels esdeveniments que l’envolten. I només a través d’en Manuel, el cambrer del cafè Orquídea en el qual sovint menja omelette i llimonada amb sucre, n’és informat. Tot el seu món es veu trastornat pel jove Monteiro Rossi, que comença a col•laborar en el diari redactant necrologies sobre escriptors il•lustres i que està implicat en un moviment antisalazarista. Pereira comença així a descobrir la realitat del règim en què viu, la violència, el clima d’intimidació i la censura a què es veu sotmesa la premsa. El seu aïllament de la vida real, la seva concentració en la literatura i l'obsessió per la dona morta l’havien encegat. Però un terrible assassinat remou per fi i definitivament la seva consciència i l’empeny a adquirir una posició de clara oposició al règim. Fins i tot un escriptor, un periodista, un literat pot convertir-se així en l’instrument per a la realització dels ideals de llibertat, a través de la denúncia dels comportaments brutals de la policia salazarista. Potser tots nosaltres som “Pereira” quan neguem o ignorem més o menys conscientment les històries i les injustícies que ens envolten. Dedicat a tots els Pereira que troben el valor per explicar la veritat, per aixecar el cap i vèncer la por…

http://www.my-libraryblog.com/2006/12/30/sostiene-pereira-antonio-tabucchi/

CAMINS

Música, gent parlant, ambient festiu.

DIANA:
(contenta) Clàudia, ja tens 32 anys!
Ja seria hora de trobar un marit i tenir fills, no creus?

CLÀUDIA:
(poc convençuda) Ja em coneixes…Saps que sempre he intentat evitar el compromís. Penso que no ens hem de lligar a res ni deixar que cap cosa ens condicioni.
(s’emociona) S’ha de viure la vida a cada moment sense pensar què vindrà!

DIANA:
Però arriba un moment en què és necessari escollir i dedicar el temps a alguna cosa que et faci feliç, que doni sentit a la teva vida. Si no, corres el risc d’acabar observant la vida passar, una vida que no té res a veure amb tu perquè no hi col•labores. De fet, el més important és tenir un objectiu.

CLÀUDIA:
Aviam, Diana, si tots ens fixéssim en un únic objectiu viuríem empresonats. El fet de tenir una meta t’impedeix veure coses que pots trobar durant el camí. Jo crec que no s’ha de buscar, que les coses es troben.

DIANA:
És cert, però no ens hem d’abandonar a les casualitats de la vida, sinó que hem de tenir el valor suficient per parar, pensar i decidir. I no et creguis que és facil decidir, eh? (pausa)
Jo crec que el que els passa a les persones com tu és que, més enllà d’estimar la vida, tenen por, por d’escollir i de comprometre’s.

CLÀUDIA:
No crec que sigui una qüestió de valor, sinó més aviat del que un pretén de la vida mateixa. Tu has triat tenir estabilitat, tenir marit, tenir fills… Tens la seguretat que tot succeïrà segons el previst.
Jo, en canvi, he triat ser lliure, desvinculada a cada condicionant i oberta a tot el que m’ofereixi la vida.


SOFIA:
No sabeu de què parleu. En el fons, us assembleu més del que us penseu.

DIANA:
(poc contenta, fluixet) La que faltava…

CLÀUDIA:
Hola, Sofia…

SOFIA:
Mira… (pausa, com si pensés).
Les dues teniu un estil de vida que comporta el fet de decidir. Clàudia, vulguis o no, has escollit; has triat viure una vida en la qual no has de triar, vius cada moment. Tu, Diana, en canvi, has triat triar, és a dir, tenir un marit, una família… Així, cap de les dues pot trobar la seva identitat!

CLÀUDIA:
(to de protesta) A què ve, això, ara?

DIANA:
(en veu baixa) M’he perdut…

SOFIA:
Que sí… Clàudia, tu has rebutjat la teva identitat no parant-te a pensar qui ets i què vols. Dius que ets un esperit lliure, que vius a cada moment el què t’ofereix la vida, viatges sense parar… però no veus que no tens un lloc TEU, un espai on poder estar i buscar el que t’interessa realment? (pausa)
I tu, en canvi, t’has sotmès a la vida fàcil, a aquella vida que universalment és considerada “normal”, ètica. I no te n’adones, però així també estàs renunciant a la identitat única i pròpia que ha de tenir tothom.

DIANA: És clar! La solució és fer-se monja com tu, no?

SOFIA:
En cap moment he dit que sigui la única o millor solució. La meva és simplement una manera diferent de viure. (pausa)
Jo, a diferència de vosaltres, no he escollit; he decidit a abandonar-me a la fe. I creieu-me, no és important el tipus de fe: catòlica, budista o musulmana, sinó creure realment en alguna cosa.
Germanetes, us recomano que trobeu en què creure i no ho deixeu perdre mai.

CLÀUDIA:
Sofia… estàs com un llum…

ELS MENORS D’ANDALUSIA HAURAN DE SUPERAR UN TEST PSICOLÒGIC ABANS D’UNA OPERACIÓ ESTÈTICA

Els menors andalusos hauran de passar un examen psicològic abans de sotmetre’s a una intervenció de cirurgia estètica. Així ho estipula el decret aprovat ahir pel Consell de la Junta d’Andalusia. Aquest control mesurarà el nivell de maduresa dels pacients i permetrà descartar desordres que contraindiquin la intervenció.

L’edicte puntualitza que l’examen haurà de ser realitzat per un professional extern al centre on es realitzi l’operació. A més, afegeix que les persones majors de 16 anys podran sol·licitar l’operació sense necessitat del consentiment dels pares un cop passat el test psicològic. Els menors de 16 anys, en canvi, necessitaran autorització.

“Moltes vegades la persona no només no ha completat el seu procés biològic, sinó que no compta amb l’edat mental per assumir un canvi així”, afirma la Consellera de Salut, Maria Jesús Montero. La Consellera declara també que “l’increment de les intervencions en menors ha portat la Junta a regular-les”.

Aquest augment de les operacions ha estat assenyalat per la Sociedad Española de Medicina Estética (ESME), segons la qual un de cada deu consumidors és menor d’edat. A més, la Sociedad de Cirurgia Plástica Reparadora y Estética apunta que Espanya és el quart país del món amb més intervencions estètiques.

CORPORACIÓ ANTIESTÈTICA

Ara resulta que el meu veí ja forma part de l’actual percentatge de 25% d’homes que decideixen sotmetre’s a una operació d’estètica. Diu que les dones ja no se’l miren tant, que ja no destaca quan va a fer peses al gimnàs, que elles prefereixen els joves i musculats... Està decidit a rebaixar-se les bosses dels ulls i fer-se un rejoveniment facial.

Totes aquestes dades no fan més que convèncer-me que, a les persones, no ens agrada arribar a la vellesa amb «v». Sembla que trobem quelcom en ella que ens n’ allunya i ens fa agafar...por? On hem deixat la bellesa de la vellesa?

Però no només persones “grans” són les que demanen tanda per passar pel quiròfan. No ens enganyem. La majoria són joves adolescents que persegueixen l'anomenat ideal de bellesa. I dic anomenat, perquè no sé ben bé qui se’l va inventar, però el cert és que no deixa d’aparèixer anunciat a la televisió, a les pel·lícules i, fins i tot, als aparadors de les botigues més freqüentades. La bellesa ara és tendència i és moda.

Aviat deixarem de ser persones per convertir-nos tots en plàstic, asseure’ns al bus al costat d’ algú que té exactament els mateixos llavis que els nostres –que sempre havíem envejat els de l’Angelina Jolie- i oblidar què són les arrugues.

Mentrestant, estimem-nos una mica més, que no ens farà cap mal.

Fragment de la pel·lícula Las mujeres de verdad tienen curvas de Patricia Cardoso.