ENTREVISTA A DAVID LAÍN

Entrevista a David Laín. Es passeja amb els seus números de titellaire pels carrers de Barcelona des de fa més de quaranta anys sota el nom de la companyia Taller de l’Estenedor.




Pregunta: Què és espectacle?
Resposta: És la vida mateixa. Encara que soni pedant, però és que la vida està plena de coses que ens agraden, coses que ens fan emocionar, que ens disgusten... i tot això forma part de l’espectacle. Espectacle és explicar bocins de vida en un escenari. Qualsevol cosa pot ser espectacle!

P: Què és el que s’amaga darrere el teu?
R: Sempre he apostat per seduir, captivar, atreure les mirades dels més petits. Però mai no oblido la funció educativa, la del contingut. Els espectacles, com qualsevol activitat a la vida, no són innocus, no poden ser escèptics, t’has de mullar sempre per poder prendre-hi partit.

P: Encara que es dirigeixi a un públic infantil?
R: Per descomptat! Els nens es troben en una edat molt fèrtil i apropiada per adquirir coneixements. De cada cosa que fan, en treuen unes conclusions, explícites o no, més concretes o més abstractes, però n’aprenen. És important fomentar el desenvolupament del seu coneixement, mantenir-los actius i despertar la seva imaginació. També cal fer-los conscients del seu entorn. És clar que no serà el mateix explicar una història relacionada amb la immigració a un nen que a un adult: només cal saber el seu llenguatge.

P: I quin és aquest llenguatge?
R: No és gaire diferent del d’un adult! Senzillament el que passa és que el públic més petit té menys informació prèvia, li has de donar d’una manera molt simple perquè coneixen menys paraules. Però no és que siguin menys capaços d’elaborar. Senzillament han de viure per tenir més coneixements.
El nen funciona molt amb la memòria. És a dir, que relacionen constantment allò que els expliques amb experiències seves que han tingut. I això s’ha de fer sempre des de la complicitat còmica que tenen per exemple els titelles, els colors que són tant importants per a ells! La senzillesa és la millor còmplice.

P: Com perceps el públic?
R: És difícil quan et trobes darrere el castellet de les titelles. Però el feedback sempre hi és. Els “ohs”, els “ahs”, els sospirs, els riures, el silenci...! Les reaccions del públic són molt humanes, més que les dels adults perquè els infants no et poden enganyar, ni saben com fer-ho. Totes les percepcions que m’arriben són molt directes.