MOMO de Michael Ende

o l’estranya història dels lladres del temps i la nena que va retornar el temps als homes

FITXA TÈCNICA DE L’OBRA
• Títol: Momo
• Autor: Michael Ende
• Editorial: Alfaguara
• Traducció: Susana Constante
• Il•lustracions: Michael Ende
• Any de publicació: 1973
• Nombre de pàgines: 255
• ISBN: 0-140-31753-8



Una novel•la – conte de fades


Sovint, quan parlem de surrealisme, citem artistes com Dalí, Planells, Magritte... però aquest corrent també va arribar a altres àmbits, com la literatura. Momo, de Michael Ende, és una obra influenciada pels somnis i el joc del subconscient, motiu pel qual ens relata una història plena d’ elements fantàstics. Això es deu a la influència de Edgar Ende, el pare de l’escriptor, que també era pintor surrealista.

Així doncs, ens endinsem en una història màgica. Tal com diu la crítica “una novel•la – conte de fades”. Momo, considerada per alguns com una novel•la juvenil i pel mateix escriptor com “un llibre per nens de 80 a 8 anys”, destapa la concepció de l’autor sobre l’ús del temps i la seducció de les empreses en l’estil de vida de les persones.

La protagonista de la història i la única que no canviarà el seu ritme de vida és Momo. Aquesta nena viu enmig de les ruïnes d’un amfiteatre en una ciutat italiana. Quan la gent de l’ indret la troba decideixen tenir cura d’ ella. A poc a poc va fent amics, perquè tothom s’adona que té una habilitat especial: saber escoltar. Tots els veïns i les veïnes la van a veure per explicar-li els seus problemes i trobar una solució. Però al cap d’un temps, amb l’arribada dels anomenats Homes Grisos, les visites s’acaben. Fins i tot els seus amics Gigi Cicerone i el vell Beppo desapareixen. Aquests nous habitants, els Homes Grisos, compren el temps de les persones per poder viure, encara que d’aquesta manera fan que la gent hagi d’anar a corre-cuita. Però Momo no es deixa enganyar i esdevindrà un problema per a ells. Juntament amb la tortuga Casiopea i el mestre Secundus Minutus Hora, intentarà recuperar tot el temps perdut.

És justament aquesta obsessió, la de fer moltes coses en molt poc temps, la que critica l’autor. Sense arribar a veure la situació social actual, Ende va fer una crida a la calma i a la tranquil•litat. Es necessita temps: per riure, per jugar, per parlar, per escriure... I és d’aquesta manera, pausadament i pensant les paraules, com ens relata la seva voluntat. Amb una narració senzilla i precisa, molt ben traduïda per Susana Constante, ens convida a gaudir dels moments més petits. Aquelles estones que no tenen valor econòmic i que, per tant, poden semblar supèrflues, però que aporten sensacions molt més valuoses per a qualsevol ésser humà. En boca de Beppo, l’escombriaire, Ende ens mostra la seva visió:

―Veus, Momo –li deia per exemple– les coses són així: a vegades tens davant teu un carrer llarguíssim. Creus que és tan terriblement llarg que mai el podràs acabar.
(...)
I llavors comences a anar ràpid. I cada vegada més de pressa. Cada cop que aixeques la vista veus que el carrer no s’ha fet més curt. I t’esforces més encara, comences a tenir por i al final et quedes sense alè. I el carrer continua estant al davant.

Així doncs, a poc a poc i bona lletra.

ENTREVISTA A DAVID LAÍN

Entrevista a David Laín. Es passeja amb els seus números de titellaire pels carrers de Barcelona des de fa més de quaranta anys sota el nom de la companyia Taller de l’Estenedor.




Pregunta: Què és espectacle?
Resposta: És la vida mateixa. Encara que soni pedant, però és que la vida està plena de coses que ens agraden, coses que ens fan emocionar, que ens disgusten... i tot això forma part de l’espectacle. Espectacle és explicar bocins de vida en un escenari. Qualsevol cosa pot ser espectacle!

P: Què és el que s’amaga darrere el teu?
R: Sempre he apostat per seduir, captivar, atreure les mirades dels més petits. Però mai no oblido la funció educativa, la del contingut. Els espectacles, com qualsevol activitat a la vida, no són innocus, no poden ser escèptics, t’has de mullar sempre per poder prendre-hi partit.

P: Encara que es dirigeixi a un públic infantil?
R: Per descomptat! Els nens es troben en una edat molt fèrtil i apropiada per adquirir coneixements. De cada cosa que fan, en treuen unes conclusions, explícites o no, més concretes o més abstractes, però n’aprenen. És important fomentar el desenvolupament del seu coneixement, mantenir-los actius i despertar la seva imaginació. També cal fer-los conscients del seu entorn. És clar que no serà el mateix explicar una història relacionada amb la immigració a un nen que a un adult: només cal saber el seu llenguatge.

P: I quin és aquest llenguatge?
R: No és gaire diferent del d’un adult! Senzillament el que passa és que el públic més petit té menys informació prèvia, li has de donar d’una manera molt simple perquè coneixen menys paraules. Però no és que siguin menys capaços d’elaborar. Senzillament han de viure per tenir més coneixements.
El nen funciona molt amb la memòria. És a dir, que relacionen constantment allò que els expliques amb experiències seves que han tingut. I això s’ha de fer sempre des de la complicitat còmica que tenen per exemple els titelles, els colors que són tant importants per a ells! La senzillesa és la millor còmplice.

P: Com perceps el públic?
R: És difícil quan et trobes darrere el castellet de les titelles. Però el feedback sempre hi és. Els “ohs”, els “ahs”, els sospirs, els riures, el silenci...! Les reaccions del públic són molt humanes, més que les dels adults perquè els infants no et poden enganyar, ni saben com fer-ho. Totes les percepcions que m’arriben són molt directes.